RELAT DE BELLES COSES FALSES

Els darrers anys, el paisatge coneix un apogeu que el referma com a tema estrella de les arts visuals, una categoria que manté des de fa més d’un segle i mig. Com aconsegueix anar reeditant el seu interès? Precisament per la seva capacitat de renovació, que permanentment el porta a trobar nous ‘territoris’ per a representar. El recorregut que segueix el paisatge és la història d’una ampliació d’interessos, una evolució que ha anat incorporant visions noves, inèdites i sovint inesperades.

Relat de Belles Coses Falses vol repassar aquest procés de suma i expansió. Ho fa mostrant obres d’èpoques i llenguatges molt diversos. A la vegada vol assajar la incorporació d’encara més paisatges, amb l’objectiu de contribuir a la llarga seqüència de nous espais que assoleixen la dignitat paisatgística. 

El fonament de l’exposició és que el paisatge és una percepció canviant. Una idea que experimenta una revolució radical amb l’assaig d’Oscar Wilde The Decay of Lying –La decadència de la mentida–, publicat el 1891. Aquest text conté una frase molt coneguda, “la vida imita l’art molt més que l’art a la vida”. Segons Alain Roger, un dels pensadors contemporanis fonamentals en la matèria, representa un moment fundacional per a una nova interpretació del paisatge com a construcció cultural.