RELAT DE BELLES COSES FALSES

Relat de Belles Coses Falses logo
12/07/2013

Idolatrar el verd

La fal·lera de cromatisme verd inunda els discursos més convencionals sobre el paisatge, des de l’ecologisme superficial fins al gust acomodatici per la representació dels entorns arcàdics i bucòlics més tranquil·litzadors. Paisatge igual a entorn verd i humit en seria la formulació més corrent. És una visió reforçada sens fi per l’oferta mediàtica més acrítica, com és el cas de programes tipus ‘El paisatge favorit de Catalunya’. Una altra prova, molt a l'abast de tots: si cerquem a google per la paraula 'paisatge', apareix un desplegament d'imatges dominades pel verd, juntament amb alguna altra inclinació també recorrent, com les albades i postes de sol (parlaríem d''ortolatria'?).

La propensió al verd va induir Alain Roger a encunyar el neologisme 'verdolatria'. El mot dóna nom al primer dels apartats de l'exposició, amb el qual hem volgut connectar les grans tradicions pictòriques del paisatgisme català –l’Escola d’Olot és la més conspícua– amb una reflexió sobre el lligam del paisatge amb la natura, un vincle que sovint és pur simulacre. En tot cas, no és sempre tan idíl·lic i amable com pinta la postal.

Tornem a google per escriure 'verdolatria': ja surten unes quantes imatges de l'exposició. 


08/07/2013

Pedestrismes

La pràctica humana més primària, el caminar, ha motivat corrents estètiques intermitents però nodrides i potents.

Sigui com a mitjà o com a finalitat, el fet de caminar és una força cabdal a l'hora de generar pensament, representació territorial i paisatge. Així sembla haver estat des de sempre, tot i que amb una discontinuïtat patent respecte altres manifestacions culturals.

Com un dels moments inicials se sol citar l'escola d'Aristòtil, que neix associada a l'acte de passejar, acció física senzilla que activa l'atenció i l'intel·lecte. Heredant les tradicions filosòfiques gregues, en el pensament romà trobem traces constants de la rellevància del caminar (Titus Livi, Sèneca). Més endavant, en els segles medievals, la pràctica s'associa a fenòmens místics com les peregrinacions, amb una importància cultural essencial, que anticipa el ple reconeixement que guanya amb l'humanisme. Els primers renaixentistes rescaten, a partir del segle XIV, la caminada com a descobriment i plaer estètic. És el cas de Petrarca que, amb la seva ascensió al Mont Ventoux, a la Provença, inaugura la percepció contemporània del paisatge, malgrat que l'experiència fos simulada i malgrat, també, els dubtes morals que assalten l'autor quan recorda les paraules d'Agustí d'Hipona: "Se'n van els homes a contemplar els cims de les muntanyes, les grans marees del mar i l'ample curs dels rius, i de su mateixos no es preocupen".

Seguint la cronologia literària, trobaríem després l'interès dels il·lustrats del segle XVIII i, sobretot, la culminació que suposa la mirada idealista dels escriptors nord-americans de mitjans del segle XIX, com Ralph Waldo Emerson i Henry David Thoreau, amb el seu Walking, de títol explícit. La influència que van tenir aquests autors a l'hora de dotar de naturalisme trascendentalista la cultura del seu país és un dels factors que expliquen l'emergència, ja en els anys 1960, del Land Art als Estats Units.

El Land Art integra amb comoditat les pràctiques del caminar, que tenen com a exponents pioners els artistes britànics Richard Long i Hamish Fulton. Inscrits en una certa tradició de gaudi del territori, ells –des de posicions diferents– obren un potent cabdal d'interès per tot el conjunt de les walking practices, molt sòlid al seu país d'origen, on es venen celebrant amb freqüència exposicions, seminaris i iniciatives variades entorn el tema. També és al Regne Unit on els darrers anys apareix l'expressió 'pedestrianism' per anomenar el conjunt d'accions artístiques relaciones o fetes amb el caminar. En el nostre context, el 'pedestrisme' ha proposat experiències memorables ja des del moviment conceptual dels anys 60 i 70, que valdrà la pena rescatar en propers posts. Per acabar aquest, un link a un interessant article de Joaquín Rábago que sintetitza la seqüència històrica de l'art del caminar.

 

Les imatges són del Mont Ventoux i del document de la famosa acció de Richard Long, 'A line made by walking', de 1967.

29/06/2013

La invenció del Delta (I)

El nostre context físic immediat, el Delta de l’Ebre, esdevé paisatge molt més tard que altres entorns geogràfics de Catalunya

Els primers intents de representació del Delta apareixen en el camp de la literatura. L’escriptor Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita 1902-Barcelona 1984) és citat com un creador pioner en la construcció simbólica del Delta, amb obres con Terres de l’Ebre, del 1932. Un altre autor rapitenc, el contemporani Emili Rosales, destaca que Arbó és “el primer escriptor a situar el paisatge i la gent de l’Ebre en el centre de la seva obra, aconseguint un cert impacte en la literatura catalana dels anys 30 precisament pel desconeixement barceloní de la realitat ebrenca (…) És el gran presentador del món de l’Ebre a la Catalunya del Nou-cents. Malauradament, la debacle que va representar la Guerra Civil en tants aspectes també va estroncar aquesta normalització que els llibres d’Arbó representaven”.

Des de les arts plàstiques, un dels abordatges inicials va ser a càrrec de l’escultor Innocenci Soriano-Montagut, de qui tenim una obra –Banyista asseguda– a l’exposició. Les seves escenes costumistes del món rural van contribuir a consolidar una imatge del Delta centrada en la pagesia i el cultiu de l’arròs.

La banyista de Soriano-Montagut, dialogant amb el mariner de Català-Roca

La banyista de Soriano-Montagut, dialogant amb el mariner de Català-Roca