RELAT DE BELLES COSES FALSES

Relat de Belles Coses Falses logo
27/06/2013

L'exposició com a paisatge

Si entenem el paisatge com una noció cultural mutant, que canvia en funció de les modificacions perceptives que l'art, entre altres manifestacions, va provocant, llavors és fàcil considerar l'exposició com un paisatge per excel·lència: un lloc la imatge del qual prové de signes coneguts o intuïts, d'idees rebudes, de desitjos, subjectivitats i projeccions; un espai sostingut per elements narratius, conceptuals i físics; un lloc, en fi, que va desplegant els seus significats, fets de connotacions, artificis i relacions sovint inesperades.
D'altra banda, l'exposició potser també revela, en el seu caràcter efímer, la naturalesa volàtil del paisatge. 

Pensant en tot això apareix en pantalla un article publicat el 1951 a The Architectural Review titulat precisament "L'exposició com a paisatge". Tracta de la mostra urbanística organitzada llavors al South Bank de Londres. Hi ha un fragment revelador: "L'interès [del visitant] es renova constantment per l'ús intel·ligent de recursos que tenen la finalitat d'augmentar la vitalitat i subratllar la personalitat derivada de la naturalesa del lloc: expectació i suspens, la relaxació provocada per l'espai tancat i tranquil, el xoc provocat per la visió sorprenent, el contrast entre allò familiar i l'inesperat, els canvis de nivell, ritme i escala."