RELAT DE BELLES COSES FALSES

27/06/2013

L'exposició com a paisatge

Si entenem el paisatge com una noció cultural mutant, que canvia en funció de les modificacions perceptives que l'art, entre altres manifestacions, va provocant, llavors és fàcil considerar l'exposició com un paisatge per excel·lència: un lloc la imatge del qual prové de signes coneguts o intuïts, d'idees rebudes, de desitjos, subjectivitats i projeccions; un espai sostingut per elements narratius, conceptuals i físics; un lloc, en fi, que va desplegant els seus significats, fets de connotacions, artificis i relacions sovint inesperades.
D'altra banda, l'exposició potser també revela, en el seu caràcter efímer, la naturalesa volàtil del paisatge. 

Pensant en tot això apareix en pantalla un article publicat el 1951 a The Architectural Review titulat precisament "L'exposició com a paisatge". Tracta de la mostra urbanística organitzada llavors al South Bank de Londres. Hi ha un fragment revelador: "L'interès [del visitant] es renova constantment per l'ús intel·ligent de recursos que tenen la finalitat d'augmentar la vitalitat i subratllar la personalitat derivada de la naturalesa del lloc: expectació i suspens, la relaxació provocada per l'espai tancat i tranquil, el xoc provocat per la visió sorprenent, el contrast entre allò familiar i l'inesperat, els canvis de nivell, ritme i escala."

17/06/2012

“Qualsevol paisatge és producte de l’art”

Relat de belles coses falses té un dels seus fonaments teòrics en Alain Roger, qui en aquesta curta entrevista a Libération (1998) ofereix pistes del seu pensament entorn el paisatge i, també, algunes claus per submergir-se en l'exposició.

 

Per què la idea de paisatge és tan popular?

Hi ha diverses raons, com ara l’aparició de l’ecologia fa tres o quatre dècades. Tot i que de vegades m'oposo a l'ecologia naturalista conservadora, crec que s’ha de reconèixer la seva tasca de sensibilització. El paisatge s'ha beneficiat de la protecció del medi ambient, però hem d’evitar confondre els dos conceptes ja que podem caure en un cert gest d’intolerància; al capdavall, la bellesa no es pot mesurar. Una altra raó de la popularitat del paisatge és que cada vegada tenim més paisatges. I en tenim més perquè cada vegada tenim més i més sistemes estètics.

 

S’observen canvis en els gustos paisatgístics dels francesos?

I tant. Per exemple, el mar i la muntanya, que eren els paisatges sublims per excel·lència, potser estan perdent pistonada –ni que sigui com a destinacions vacacionals– en favor dels boscos o les marismes, indrets considerats fa només mig segle com a lletjos o gens dignes d’interès. Potser en aquest canvi de percepció els Verds han tingut alguna influència.

 

També hi ha una nova curiositat envers els jardins ornamentals.

Això és més aviat una renovació de l’interès, molt perceptible en l’èxit de festivals temàtics dedicats a l’enjardinament. Al darrera d’aquest fenomen potser hi ha la gent que volent deixar les ciutats per anar al camp, el que hi acaba trobant és més urbanització; per consolar-se de la decepció creen llavors el seu propi tros de naturalesa. 
Es podria fer una història sociològica i política dels jardins. Per simplificar molt, la monarquia absoluta va crear el jardí francès, rigorós i despòtic. Al seu torn, l'aristocràcia whig d’Anglaterra va respondre amb la creació del jardí anglès, més lliure i “natural”. Avui m’inquieta una certa ecologia que refusa les plantes exòtiques: en algunes cartes paisatgístiques regionals es prohibeix plantar determinades espècies en nom de la protecció del ‘terroir’. No s’està gaire lluny de les consignes dels jardiners del Tercer Reich…

 

Se l'acusa de creure que la lletjor pot ser estetitzada.

Óbviament mai he dit que és possible embellir qualsevol cosa. Només crec que hem d’evitar algunes postures antipaisatgistes radicals, com per exemple estar en contra del ciment. De vegades, el formigó pot ser estèticament interessant

 

D’on li ve la passió pel paisatge?

Fa anys vaig publicar algunes novel·les –com ara El transvestit, que va ser portada a la gran pantalla per Yves Boisset– on el paisatge influïa de manera molt eròtica el comportament dels personatges. En aquell temps alternava la ficció amb els escrits universitaris i vaig treure el llibre d’assaig Nus i paisatges (1978).  Poc a poc em vaig consagrar per complet a la qüestió del paisatge i vaig escriure Breu tractat del paisatge amb la idea de fer una síntesi polèmica i accessible del tema. De fet, quan vaig prendre prestat el concepte d’”artialització” de Charles Lalo, un dels primers filòsofs francesos que va tenir una càtedra d'estètica, a principis del segle XX, no em pensava pas que tindria el gran èxit que ha acabat assolint, fins i tot a l'estranger. Èxit sí, però no necessàriament acceptació: els anglosaxons en particular, que són fonamentalment naturalistes,  es resisteixen a la idea que les coses no són belles en si mateixes. 

 

Alain Roger (1936)
Filòsof, professor d'estètica a la Universitat de Clermont-Ferrand i a l'Escola d'Arquitectura de Paris-La Villette. La seva teoria de l’artialització, que apunta que qualsevol paisatge és un producte de l'art, ha estat una idea controvertida i alhora un èxit rotund d’ençà la seva formulació el 1978.